ESTUDIAR CON MOSCAS

He escogido esta foto porque me parece que refleja perfectamente mi actitud, ya no sólo como estudiante de lenguas, sino como estudiante en general. No me gusta estudiar y me distraigo mucho. Me cuesta concentrarme y ser disciplinado en cuanto a estudios se refiere. Es una carga que siempre he llevado conmigo. Y el problema no es que no quiera aprender nuevas cosas. Soy muy curioso y me gusta aprender nuevas cosas, pero cuando tengo que realizar un esfuerzo muy grande y continuado tiendo a, tampoco abandonar, pero rebajar mi dedicación, y, lógicamente, esto me conduce a desmotivarme más aún. Porque creo que aquí está el "kit" de la cuestión. La motivación. Cuando estoy motivado por alguna cosa, mejor dicho, muy motivado, no me cuesta esforzarme si veo cerca la meta. Y eso me pasó durante una época con el inglés, por ejemplo. Durante una época, cuando aprendía aún las formas gramaticales, y toda la base, me resultaba muy fácil y eso me motivaba. Pero cuando ya llegué a un cierto nivel, cuando tenía que estudiar para continuar progresando, acabé abandonando. Y no es que no quiera aprender más. Me encanta el inglés como lengua, como suena, poder relacionarme con gente de todo el mundo, etc. Pero no me gusta estudiarlo. Y lo mismo me pasa con el catalán y el castellano cuando se trata de ir más allá de hablar el idioma. No me gusta estudiarlos. Me gusta hablar, la parte más práctica, i si se trata de estudiar... Siempre habrá una mosca para distraerme. 

IL LINGUE

Sinceramente penso che il lingue avete uni funzione molto spezifica: Comunicare.

Poi semblare obvio ma penso che e clave se voliamo capire la sua importanzia. Il lingue ci permette spiegare nostro passato, de dove veniamo e dove lasciare. Permette vedere il mondo, culture diverse, fasciare amigui. Per questi motivi penso che e molto importante sapiere tutti lingue possibile. Di questo modo possiamo comprendere melglio il mondo e vivere con risppeto e comprensione.

Finalmente dire:

LINGUE VIVE

Per escriure aquest text en italià he fet servir, bàsicament, paraules i frases que em sonaven i internet. He buscat algunes paraules concretes, o expressions, en diferents traductors online, com el del google, el del Mundo o el del Pais. He trobat molt divertida l'experiència així com molt enriquidora. Algunes paraules en italià que havia escoltat i m'imaginava que s'escrivien d'una manera concreta he descobert que s'ecriuen diferent. Tot i així hi ha paraules que no les he buscat, perquè també volia que el text fos intuitiu. 

En definitiva, m'ho he passat molt bé escrivint el text en italià i només puc dir: Gràcies a les llengües!

El meu nom: Aniol

Aniol prové de Sant Aniol, o  "Andéol du Vivarais (Esmirna, Turquia, segle II - Viviers, Ardecha, França, 1 de maig de 208). Fou un religiós que va evangelitzar el sud de la Gàl·lia. Va morir màrtir i és venerat com a sant per diverses confessions cristianes." Així doncs Aniol prové d'Andeolus, nom que "deriva del grec andros ("home, viril") i ol ("enèrgic"). "
Em fa gràcia pensar que el meu nom té, primerament un significat en grec que potser s'escauria amb la meva personalitat, sobretot per enèrgic, i que després el Sant que ha acabat donant sentit al meu nom en català era un religiós que es dedicava a convertir persones al cristianisme, justament quan jo em considero bastant ateu i crec més en les persones que en Déu. A més, si el nom va arribar a Catalunya va ser perquè "segons una llegenda, sense cap fonament històric, mentre Andèol predicava a la Gàl·lia, va començar la persecució als cristians i el missioner va fugir-ne: va travessar els Pirineus i es va refugiar a la vall d'Aguja (Alta Garrotxa). S'hi dedicà, retirat del món, a fer penitència i pregària, fins que uns bous que pasturaven van trobar-lo. Andeol va entendre llavors que Déu el cridava al seu ministeri i va deixar la vall, tornant al Vivarès, on havia predicat, on fou capturat i mort.

empre havia pensat que Aniol era un nom català català, d'origen, de la Garrotxa, però després de fer aquesta activitat he descobert que no és ben bé així.

Al lloc on havia estat ermita es va aixecar l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, que esdevingué lloc de pelegrinatge."

Més enllà del significat, de la història, del que em quedo del meu nom és l'orgull que em produeix dir-me així, ser l'Aniol. D'Aniols n'hi ha ben pocs (tot i que cada vegada més) i això em fa sentir especial. Al llarg de la meva vida sempre he sigut L'ANIOL, i no n'hi havien més. Era jo. Sóc jo. A més m'agrada moltíssim la sonoritat del nom. La trobo dolça, melòdica, especial... I ja per acabar em vull referir al que jo em pensava que era l'origen del meu nom, a la comarca de la Garrotxa. Allà s'hi troba Sant Aniol de Finestres i  Sant Aniol d'Aguja, un indret preciós, ple d'aigua, de gorgs i salts. Hi he estat un parell de vegades i és un indret perfecte per guardar el meu nom.

En definitiva, m'encanta dir-me Aniol!

(La informació entre cometes està extreta de la wikipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/And%C3%A8ol_del_Vivar%C3%A8s)

REFLEXIÓ 

Quan torno a pensar i recordar el meu aprenentatge de la lecto-escriptura a l'etapa d'educació primària em tornen a venir els mateixos records que vaig citar a la primera entrada del blog, i un altre que també explicaré. Els dos records que tinc, ara que he realitzat l'assignatura de "Llengües i aprenentatge" a la UAB, puc considerar que, almenys aquests dos records que tinc, fan referència a un procés d'ensenyament-aprenentatge basat en la memorística. Aprendre l'abecedari a partir de la repetició i amb una meta com és un premi (donar voltes al pati amb una moto petita), o bé reproduir els nostres coneixement ortogràfics a través d'un gran dictat de 100 paraules, plantejat com un concurs, pel qual representa que ens havíem de motivar (i en el meu cas va ser així). Clar que he dir que l'activitat d'aprenentatge de l'abecedari va ser a P5, i encara em queda més lluny, però sí que recordo amb força lucidesa com em sentia. Aprendre era un repte, no per l'aprenentatge mateix, sinó perquè competíem entre nosaltres (sanament) per tal d'aconseguir dir tot l'abecedari sencer i que ens portessin a donar una volta al pati amb la moto. Però suposo que, tot i que induït, aprendre també es va convertir en un plaer. És a dir, van ser dues activitats amb un rerefons motivacional molt important però crec que força descontextualitzades.

M'agradaria explicar també una altra activitat que vam fer a 5è de primària per treballar algunes normes ortogràfiques com per exemple el "quan" i el "quant". Primer el mestre en una sessió ens va explicar algunes normes ortogràfiques i ens va proposar que treballéssim alguna d'aquestes normes a través d'un dibuix, i que busquéssim algun model a seguir per recordar-ho per sempre. Així doncs, un alumne, l'Albert, va fer una comparació del "quant" amb un rellotge indicant que sempre expressava quanTitat, i ja se m'ha quedat per sempre. I ho recordo perquè vaig aprendre-ho lligant dues assignatures, dos àmbits de la vida. La llengua i l'art.

Trobo que és molt interessant treballar a l'escola transversalment, enriquir-nos de totes les facetes del món, ja que es complementen les unes a les altres. També penso que és a través de la creativitat quan tot flueix més, de manera que és més fàcil aprendre i que aquest aprenentatge es quedi.

Em reitero pel que fa a la primera entrada del blog pel que fa a l'aprenentatge de diverses llengües alhora i la meva competència com a escriptor:

Sóc un  escriptor competent. Suposo que deu ser el fruit dels anys. Ho sóc, evidentment, en català i castellà, però penso que, en certa manera, també en anglès. En anglès ho sóc, no pas gràcies a l'escola, sinó per la formació que he tingut fora d'ella, en acadèmies. Penso que aprendre llengües és ric en tots els sentits. Les llengües tenen relació entre elles. La principal relació que tenen és el seu objectiu, comunicar. Així doncs, aprendre a comunicar en diferents idiomes no és excloent, és a dir, una cosa no treu l'altra. Prestar atenció a diferents idiomes crec que no fa que en descuidis un més que l'altre. Cada un té les seves estructures particulars i identificables.

Penso que a l'escola s'hauria d'apostar per ensenyar, com a mínim, 3 llengües des de ben petits, malgrat que el català sigui la llengua principal, la vehicular. Crec que és bo que una llengua sigui la referència, però que no absorbeixi tot el protagonisme.

En aquest sentit penso que seria molt interessant que des de ben petits, les escoles catalanes promocionessin programes d'intercanvi d'experiències amb escoles d'altres països. Per exemple, contactar amb escoles del Regne Unit o de països on la primera llengua sigui l'anglès, així com amb escoles de països castellanoparlants i intercanviar cartes, activitats, etc. Amb les tecnologies d'avui en dia seria molt fàcil arribar on sigui i tenir una interacció pràcticament directa. Conèixer altres realitats, altres nens i nenes, intercanviar experiències d'aprenentatge i de la vida quotidiana quan s'està iniciant als alumnes en l'escriptura podria ser molt interessant.

La millor manera d'aprendre sempre és compartida.

APRENDRE A ESCRIURE: UNA EXPERIÈNCIA COMPARTIDA

El record més fresc que tinc del meu aprenentatge de l'escriptura és de P5, quan vam aprendre les lletres de l'abecedari. Recordo que la mestra ens va muntar un moral amb totes les lletres i les ubicava en diferents paraules. Les anàvem pronunciant, una a una, dia a dia. Era un aprenentatge per tota la classe en general, però també ho treballàvem individualment. El dia que érem capaços de dir totes les lletres de l'abecedari seguides, la mestra ens portava a fora el pati i, amb una petita moto de joguina, ens hi feia donar una volta mentre tothom animava. 

En tinc un bon record de tot allò. Recordo que la moto ens motivava molt per seguir aprenent. Recordo que l'ambient de la classe era el d'una classe amb ganes d'aprendre.

Però jo no ho faria així. Penso que la major motivació que podem encomanar als nostres futurs alumnes és el gust d'aprendre. Aprendre ha de ser un plaer no imposat. Hem de trobar les motivacions de cada alumne i encaminar-les cap al plaer d'aprendre.

Dit això, no recordo en quin moment, ni com, vaig esdevenir un escriptor competent. Suposo que deu ser el fruit dels anys. Ho sóc, evidentment, en català i castellà, però penso que, en certa manera, també en anglès. En anglès ho sóc, no pas gràcies a l'escola, sinó per la formació que he tingut fora d'ella, en acadèmies. Penso que aprendre llengües és ric en tots els sentits. Les llengües tenen relació entre elles. La principal relació que tenen és el seu objectiu, comunicar. Així doncs, aprendre a comunicar en diferents idiomes no és excloent, és a dir, una cosa no treu l'altra. Prestar atenció a diferents idiomes crec que no fa que en descuidis un més que l'altre. Cada un té les seves estructures particulars i identificables.

Penso que a l'escola s'hauria d'apostar per ensenyar, com a mínim, 3 llengües des de ben petits, malgrat que el català sigui la llengua principal, la vehicular. Crec que és bo que una llengua sigui la referència, però que no absorbeixi tot el protagonisme.

En aquest sentit penso que seria molt interessant que des de ben petits, les escoles catalanes promocionessin programes d'intercanvi d'experiències amb escoles d'altres països. Per exemple, contactar amb escoles del Regne Unit o de països on la primera llengua sigui l'anglès, així com amb escoles de països castellanoparlants i intercanviar cartes, activitats, etc. Amb les tecnologies d'avui en dia seria molt fàcil arribar on sigui i tenir una interacció pràcticament directa. Conèixer altres realitats, altres nens i nenes, intercanviar experiències d'aprenentatge i de la vida quotidiana quan s'està iniciant als alumnes en l'escriptura podria ser molt interessant.

La millor manera d'aprendre sempre és compartida.