He escogido esta foto porque me parece que
refleja perfectamente mi actitud, ya no sólo como estudiante de lenguas, sino
como estudiante en general. No me gusta estudiar y me distraigo mucho. Me
cuesta concentrarme y ser disciplinado en cuanto a estudios se refiere. Es una
carga que siempre he llevado conmigo. Y el problema no es que no quiera
aprender nuevas cosas. Soy muy curioso y me gusta aprender nuevas cosas, pero
cuando tengo que realizar un esfuerzo muy grande y continuado tiendo a, tampoco
abandonar, pero rebajar mi dedicación, y, lógicamente, esto me conduce a
desmotivarme más aún. Porque creo que aquí está el "kit" de la
cuestión. La motivación. Cuando estoy motivado por alguna cosa, mejor dicho,
muy motivado, no me cuesta esforzarme si veo cerca la meta. Y eso me pasó
durante una época con el inglés, por ejemplo. Durante una época, cuando
aprendía aún las formas gramaticales, y toda la base, me resultaba muy fácil y
eso me motivaba. Pero cuando ya llegué a un cierto nivel, cuando tenía que
estudiar para continuar progresando, acabé abandonando. Y no es que no quiera
aprender más. Me encanta el inglés como lengua, como suena, poder relacionarme
con gente de todo el mundo, etc. Pero no me gusta estudiarlo. Y lo mismo me
pasa con el catalán y el castellano cuando se trata de ir más allá de hablar el
idioma. No me gusta estudiarlos. Me gusta hablar, la parte más práctica, i si
se trata de estudiar... Siempre habrá una mosca para distraerme.
dimarts, 7 d’abril del 2015
dimarts, 24 de març del 2015
IL LINGUE
Sinceramente penso che il lingue avete uni funzione molto spezifica:
Comunicare.
Poi semblare obvio ma penso che e clave se voliamo capire la sua
importanzia. Il lingue ci permette spiegare nostro passato, de dove
veniamo e dove lasciare. Permette vedere il mondo, culture diverse, fasciare
amigui. Per questi motivi penso che e molto importante sapiere tutti lingue
possibile. Di questo modo possiamo comprendere melglio il mondo e vivere con
risppeto e comprensione.
Finalmente dire:
LINGUE VIVE
Per escriure aquest text en italià he fet servir, bàsicament, paraules i frases que em sonaven i internet. He buscat algunes paraules concretes, o expressions, en diferents traductors online, com el del google, el del Mundo o el del Pais. He trobat molt divertida l'experiència així com molt enriquidora. Algunes paraules en italià que havia escoltat i m'imaginava que s'escrivien d'una manera concreta he descobert que s'ecriuen diferent. Tot i així hi ha paraules que no les he buscat, perquè també volia que el text fos intuitiu.
En definitiva, m'ho he passat molt bé escrivint el text en italià i només puc dir: Gràcies a les llengües!
dimecres, 11 de març del 2015
El meu nom: Aniol
Aniol prové de Sant Aniol, o "Andéol
du Vivarais (Esmirna, Turquia,
segle II - Viviers, Ardecha, França, 1 de maig de 208). Fou un religiós que va
evangelitzar el sud de la Gàl·lia. Va morir màrtir i és venerat com a sant per diverses confessions cristianes." Així doncs Aniol prové d'Andeolus, nom que "deriva
del grec andros ("home, viril") i ol ("enèrgic"). "
Em fa gràcia pensar que el meu nom té, primerament un significat en grec que potser s'escauria amb la meva personalitat, sobretot per enèrgic, i que després el Sant que ha acabat donant sentit al meu nom en català era un religiós que es dedicava a convertir persones al cristianisme, justament quan jo em considero bastant ateu i crec més en les persones que en Déu. A més, si el nom va arribar a Catalunya va ser perquè "segons una llegenda, sense cap fonament històric, mentre Andèol predicava a la Gàl·lia, va començar la persecució als cristians i el missioner va fugir-ne: va travessar els Pirineus i es va refugiar a la vall d'Aguja (Alta Garrotxa). S'hi dedicà, retirat del món, a fer penitència i pregària, fins que uns bous que pasturaven van trobar-lo. Andeol va entendre llavors que Déu el cridava al seu ministeri i va deixar la vall, tornant al Vivarès, on havia predicat, on fou capturat i mort.
Em fa gràcia pensar que el meu nom té, primerament un significat en grec que potser s'escauria amb la meva personalitat, sobretot per enèrgic, i que després el Sant que ha acabat donant sentit al meu nom en català era un religiós que es dedicava a convertir persones al cristianisme, justament quan jo em considero bastant ateu i crec més en les persones que en Déu. A més, si el nom va arribar a Catalunya va ser perquè "segons una llegenda, sense cap fonament històric, mentre Andèol predicava a la Gàl·lia, va començar la persecució als cristians i el missioner va fugir-ne: va travessar els Pirineus i es va refugiar a la vall d'Aguja (Alta Garrotxa). S'hi dedicà, retirat del món, a fer penitència i pregària, fins que uns bous que pasturaven van trobar-lo. Andeol va entendre llavors que Déu el cridava al seu ministeri i va deixar la vall, tornant al Vivarès, on havia predicat, on fou capturat i mort.
Al lloc on havia estat ermita es va aixecar l'ermita de Sant Aniol d'Aguja, que esdevingué lloc de
pelegrinatge."
Més enllà del significat, de la història, del que em
quedo del meu nom és l'orgull que em produeix dir-me així, ser l'Aniol.
D'Aniols n'hi ha ben pocs (tot i que cada vegada més) i això em fa sentir
especial. Al llarg de la meva vida sempre he sigut L'ANIOL, i no n'hi havien
més. Era jo. Sóc jo. A més m'agrada moltíssim la sonoritat del nom. La trobo
dolça, melòdica, especial... I ja per acabar em vull referir al que jo em
pensava que era l'origen del meu nom, a la comarca de la Garrotxa. Allà s'hi
troba Sant Aniol de Finestres i Sant
Aniol d'Aguja, un indret preciós, ple d'aigua, de gorgs i salts. Hi he estat un
parell de vegades i és un indret perfecte per guardar el meu nom.
En definitiva, m'encanta dir-me Aniol!
(La informació entre cometes està extreta de la wikipedia
http://ca.wikipedia.org/wiki/And%C3%A8ol_del_Vivar%C3%A8s)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)