REFLEXIÓ
Quan
torno a pensar i recordar el meu aprenentatge de la lecto-escriptura a l'etapa
d'educació primària em tornen a venir els mateixos records que vaig citar a la
primera entrada del blog, i un altre que també explicaré. Els dos records que
tinc, ara que he realitzat l'assignatura de "Llengües i aprenentatge"
a la UAB, puc considerar que, almenys aquests dos records que tinc, fan
referència a un procés d'ensenyament-aprenentatge basat en la memorística.
Aprendre l'abecedari a partir de la repetició i amb una meta com és un premi
(donar voltes al pati amb una moto petita), o bé reproduir els nostres
coneixement ortogràfics a través d'un gran dictat de 100 paraules, plantejat
com un concurs, pel qual representa que ens havíem de motivar (i en el meu cas
va ser així). Clar que he dir que l'activitat d'aprenentatge de l'abecedari va
ser a P5, i encara em queda més lluny, però sí que recordo amb força lucidesa
com em sentia. Aprendre era un repte, no per l'aprenentatge mateix, sinó perquè
competíem entre nosaltres (sanament) per tal d'aconseguir dir tot l'abecedari
sencer i que ens portessin a donar una volta al pati amb la moto. Però suposo
que, tot i que induït, aprendre també es va convertir en un plaer. És
a dir, van ser dues activitats amb un rerefons motivacional molt important però
crec que força descontextualitzades.
M'agradaria
explicar també una altra activitat que vam fer a 5è de primària per treballar
algunes normes ortogràfiques com per exemple el "quan" i el
"quant". Primer el mestre en una sessió ens va explicar algunes normes
ortogràfiques i ens va proposar que treballéssim alguna d'aquestes normes a
través d'un dibuix, i que busquéssim algun model a seguir per recordar-ho per
sempre. Així doncs, un alumne, l'Albert, va fer una comparació del
"quant" amb un rellotge indicant que sempre expressava quanTitat, i
ja se m'ha quedat per sempre. I ho recordo perquè vaig aprendre-ho lligant dues
assignatures, dos àmbits de la vida. La llengua i l'art.
Trobo
que és molt interessant treballar a l'escola transversalment, enriquir-nos de
totes les facetes del món, ja que es complementen les unes a les altres. També
penso que és a través de la creativitat quan tot flueix més, de manera que és
més fàcil aprendre i que aquest aprenentatge es quedi.
Em reitero
pel que fa a la primera entrada del blog pel que fa a l'aprenentatge de
diverses llengües alhora i la meva competència com a escriptor:
Sóc un
escriptor competent. Suposo que deu ser el fruit dels anys. Ho sóc,
evidentment, en català i castellà, però penso que, en certa manera, també en
anglès. En anglès ho sóc, no pas gràcies a l'escola, sinó per la formació que
he tingut fora d'ella, en acadèmies. Penso que aprendre llengües és ric en tots
els sentits. Les llengües tenen relació entre elles. La principal relació que
tenen és el seu objectiu, comunicar. Així doncs, aprendre a comunicar en
diferents idiomes no és excloent, és a dir, una cosa no treu l'altra. Prestar
atenció a diferents idiomes crec que no fa que en descuidis un més que l'altre.
Cada un té les seves estructures particulars i identificables.
Penso que a l'escola s'hauria d'apostar per
ensenyar, com a mínim, 3 llengües des de ben petits, malgrat que el català
sigui la llengua principal, la vehicular. Crec que és bo que una llengua sigui
la referència, però que no absorbeixi tot el protagonisme.
En aquest sentit penso que seria molt
interessant que des de ben petits, les escoles catalanes promocionessin
programes d'intercanvi d'experiències amb escoles d'altres països. Per exemple,
contactar amb escoles del Regne Unit o de països on la primera llengua sigui
l'anglès, així com amb escoles de països castellanoparlants i intercanviar cartes,
activitats, etc. Amb les tecnologies d'avui en dia seria molt fàcil arribar on
sigui i tenir una interacció pràcticament directa. Conèixer altres realitats,
altres nens i nenes, intercanviar experiències d'aprenentatge i de la vida
quotidiana quan s'està iniciant als alumnes en l'escriptura podria ser molt
interessant.